A la foto: Els Masturbadors Mongòlics el 1978 davant del bar La Orquídea, a Gràcia. El grup, de vida molt curta, va ser creat pel volcànic Lluís Miracle, també dibuixant (una de les seves historietes va provocar el tancament de la revista Star durant un any).
Quan el punk va esclatar a Anglaterra el 76, aquí vivíem una altra realitat, una realitat marcada pel final d’una època i un règim que no entenia aquells joves que, des dels 60, estaven canviant, cançó a cançó, amb el pentinat, la indumentària i l’actitud, el relat de les generacions anteriors. El 76, el rock amb arrels havia agafat el relleu del rock progressiu que entre 1968 i 1973 va dibuixar un panorama musical diferent, ampliant-lo geogràficament i estilística. Catalunya i Andalusia van abanderar aquell moviment que es veuria enriquit per les aportacions fugaces de Granada o de Bloque, mentre l’Ona Laietana (Orquestra Mirasol, Cia Elèctrica Dharma, Secta Sónica, Iceberg, Música Urbana…) i el Rock Andalús (Triana, Imán Califato Independiente, Alameda, Medina Azahara, Cai, Mezquita, Tabletom…) desenvolupaven nous accents, ritmes recollits de la tradició, instruments fins aleshores destinats a la música popular, per ressuscitar identitats vàries amb les quals recuperar els carrers i les places de les ciutats “alliberades” d’aquell règim funest.
Els barris portaven temps ja sonant amb rudesa metàl·lica. Amb el r&b i el hard rock britànic com a referència, van bastir un relat urbà que tenia en l’extraradi el terreny adobat de la marginalitat amb què l’antic règim havia salvaguardat el centre de les ciutats. Després del glam, Lou Reed, Patti Smith, Iggy Pop i New York Dolls encapçalaven una revolta sonora en què la guitarra s’alçava com a tòtem plenipotenciari de les noves sonoritats. El heavy i el rock de barri omplien els nous locals d’assaig, garatges, baixos de bars i tavernes, els soterranis de la ciutat, propers a les clavegueres de les quals van emergir propostes com les de la Banda Trapera del Río a Cornellà de Llobregat. Durant alguns anys van conviure amb les últimes cuades del rock amb arrels i van compartir el naixement de les noves orquestres de ball amb les quals s’omplien de compàs i salsa les renascudes revetlles, festes i celebracions mil amb què la major part dels espanyols del carrer van saludar els nous temps, aquells en què ens pensàvem que recuperaríem la democràcia. Il·lusos.
“Curriquis de barrio”. El primer bolo de La Banda Trapera del Río, a l’homenatge a una miliciana republicana (Lina Odena), va tenir lloc el 13 de novembre de 1976.
Madrid era la ciutat rockera per excel·lència. Des de Barón Rojo i Obús fins a Ñu, Coz, Asfalto, Topo, Leño, Cucharada, Burning, Tequila, Ramoncín & W.C…. Quan es crea El Ateneo Politécnico de la Prospe, el gran intent llibertari i assembleari de recuperar la cultura popular des del carrer, un any abans que tregui el cap Kaka de Luxe al panorama de la Villa y Corte. A Barcelona renaixia l’esperit llibertari que havia dominat la ciutat abans de la Guerra Civil. Els joves es van llançar als carrers armats de l’esperit dels seus avis i van reinventar el teatre i la música, van apostar per canviar a base d’imaginació i bogeria. Al saló Diana es va poder veure un grup pioner, sens dubte, del punk peninsular: La Propiedad Es Un Robo, una formació única que va plantar cara al “laietanisme celestial” i va proposar un discurs nihilista amb el qual combatre la complaença burgesa, que començava a situar-se, a l’albada dels 80, a partir de la coartada autonòmica.
La Propiedad es un Robo, free rock llibertari. L’agost de 1976 van fer el seu primer concert al Casino de La Floresta, Sant Cugat del Vallès, acompanyats per membres de Perucho’s.
El punk dels Pistols era a les portades de Vibraciones, Disco Express o Popular 1, però encara no s’assimilava –musicalment– a Espanya. Tot allò va començar a reinterpretar-se més endavant. Veneno el 1977 va curtcircuitar el rock flamenc. Oriol Tramvia va proposar una visió nova a la cançó, alhora que Pau Riba buscava el seu lloc als nous temps i Jaume Sisa ho omplia de poesia. És a partir de 1978 que podem començar a parlar d’un punk nacional, mimètic i esbojarrat que, fins als primers compassos dels 80, donaria vida a la nit barcelonina (Basura, Peligro, Els Masturbadors Mongòlics…). Just al moment en què els Clash certifiquen la mort del punk de postal i anuncien nous temps més interessants, creatius i independents. Però això ja és una altra història, molt dels 80, en un panorama ben dissenyat, carrincló. I trist. –JORDI TURTÓS
*Jordi Turtós moderarà la xerrada sobre “Els inicis del punk al triangle Madrid-Barcelona-Bilbao” després del passi de Lo que hicimos fue secreto (4/11, 19:15 h).
