De personatges al límit i figures magnètiques que no podem deixar de mirar
Vistos de prop, tots i totes som estranys. Només que alguns ho semblem més. Més tot. Més extrems, més indesxifrables, més disfuncionals. Des de la primera edició de Beefeater In-Edit, hem vist les entranyes a una llista interminable de personatges al límit. Són figures magnètiques, no podem deixar de mirar-les. No sabem si és per diversió, per morbo, per comprendre millor la seva obra, per entendre’ns una mica més a nosaltres mateixos o per tranquil·litzar-nos íntimament: no estem sols en això, sempre hi ha algú que està pitjor. Cadascú té els seus motius.
Hi ha vides que semblen de pel·lícula. A l’actor Geoffrey Rush li van donar un Oscar per posar-se a la pell del pianista David Helfgott al biopic Shine (Scott Hicks, 1996). Vint anys després, veiem l’autèntic David i la ficció ens sembla poca cosa. El documental es titula Hello I Am David! (Cosima Lange, 2015) i ens assalta amb la mateixa franquesa amb què el seu protagonista assalta qualsevol estrany. Diu “hola, em dic David!”, i li planta un petó. O una abraçada, o totes dues coses. I li explica que és pianista, o que li agrada molt el te, i li pregunta per la seva vida. L’estrany queda atordit, somriu i es rendeix. David Helfgott és tan impossible de resistir com de desxifrar, fins i tot per a la ciència. Què li passa? Qui és aquest senyor que es comporta com un nen i que toca el piano amb una intensitat extraordinària, com si li anés la vida? Està malalt? És un beneït? És un geni? I com és la vida al seu costat? La seva dona explica que David li va demanar matrimoni el mateix dia que es van conèixer, el seu professor explica que David va haver d’aprendre de nou a tocar el piano després d’una dècada tancat en institucions mentals. La gent plora als seus concerts. I la directora de Hello I Am David!, sàviament, li agafa la mà a Helfgott i es deixa emportar.
Tot a la banda japonesa de rock X Japan és tan descomunal que el director de We Are X (Stephen Kijak, 2015), avesat a les històries i als personatges fora d’escala –va signar la retrobada agredolça de Backstreet Boys i el retrat de Scott Walker–, diu que potser serà el seu últim documental musical. No sap què pot explicar després d’això. Exagera? La història d’X Japan, llegendes de la música moderna al Japó i grans desconeguts per a la resta del món, és una hipèrbole en ella mateixa. Suïcidis, catarsis col·lectives a escala nacional, dolor insuportable –físic i moral–, solos eterns de bateria i una banda que va inventar un llenguatge, el visual kei, a costa de deixar-s’hi la vida. Kijak ho explica com un manga, perquè és el tractament més plausible per a una història que d’una altra forma ens resultaria incomprensible.
Gary Numan: Android in La La Land (Rob Alexander i Steve Read, 2016) baixa a escala humana per mostrar un home que fa gairebé quaranta anys va ser una estrella androide del pop fosc, insondable i hermètica, i ara confessa totes les seves pors a càmera amb una sinceritat incòmoda i alhora admirable. Por de pujar a un escenari, por de quedar-se sol amb estranys en una habitació, por de no poder compondre una nova cançó, por de com seria la seva vida sense Gemma, la groupie que es va convertir en la seva esposa i puntal. Por però també il·lusió: la de saber-se reconegut per admiradors com Trent Reznor, la de ser pare de tres filles que van néixer contra tot pronòstic mèdic i la de mudar-se a Los Angeles, el seu “La la land” particular.
La música de Sparklehorse conjura un altre tipus de foscor, més encara després de la mort del seu autor, Mark Linkous, que es va suïcidar el 2010. The Sad and Beautiful World of Sparklehorse (Alex Crowton i Bobby Dass, 2016) afecta especialment perquè està fet des de molt a prop. La seva amiga i col·laboradora, la cantautora Angela-Faye Martin, condueix una pel·lícula que és un dol. Potser aquest és un altre dels motius pels quals ens atrauen els documentals sobre personatges al caire de tot. Perquè són un ritual modern, perquè asseguts davant de la pantalla passem comptes amb aquestes persones tan estranyes i alhora tan properes.
–ROGER ROCA
