El treball de les noves generacions de músics africans xoquen de cara amb els prejudicis i els estereotips associats a tan enorme continent
En plena nit fosca, sense més llums que el focus de la càmera, un jove negre es dirigeix al videocàmera: “Et diré una cosa que potser ja saps, o potser no: no et pots oblidar mai de la teva història, encara que sigui la teva misèria…”. Acte seguit comença a cantar. Així comença Fonko, la sèrie documental narrada per la cantant afrodescendent sueca Neneh Cherry. Aquest noi, igual que la gran majoria dels joves africans, comença a ser conscient de la importància de la seva cultura, de la seva història, encara que, com diu ell, “sigui una misèria”. I és que Occident continua entestat que la Història li pertany, sí; que té el dret de decidir allò que és o no és Història. Per sort, les coses estan canviant: el món no occidental comença a desacatar les regles del joc i ha decidit (re)escriure la seva pròpia narrativa. Tot apunta que anem cap a un futur plural en què es produirà una descentralització de l’enfocament eurocentrista de la Història Universal, perquè en el fons aquesta no existeix; hauríem de començar a parlar d’Història(s).
En aquest context de transformació sorgeix Fonko, un documental que tard o aviat havia d’aparèixer per mostrar que al món globalitzat en què vivim els focus de creativitat s’han dispersat; no només provenen d’algunes parts del planeta, sinó que concerneixen a tota la raça humana. Fins i tot si tingués un altre nom, uns altres protagonistes o si apuntés cap a un altre continent, el missatge del documental no s’immutaria i continuaria reivindicant el mateix grup de persones: aquells que un dia van ser colonitzats i privats de veu i que ara ressorgeixen de la letargia mitjançant la creativitat i gràcies a Internet i les noves tecnologies.
Fokn Bois, un dels grups més populars i transgressors de Ghana, descriu el seu particular so com a “gospel porn”.
Fonko no es refereix al “Sud”, la “Perifèria” o el “Tercer món” (o com se’n vulgui dir). Parla d’Àfrica i ho fa des de l’orgull. El film se centra en una de les seves riqueses més destacables: la música. Afirma que la gran revolució musical d’avui dia s’està produint al continent africà. A parer meu, seria més interessant parlar d’una evolució (la música sempre ha estat present a Àfrica) que guanya impuls (i molt) sobretot a les grans ciutats africanes; urbs que creixen a un ritme vertiginós, amb el seu caos i la seva humanitat. Espais en què modernitat i tradició es combinen amb les múltiples formes de vida per donar lloc a nous ritmes musicals: ozonto, kuduro, shangaan electro…
El músic i productor Mandla Mofokeng (a.k.a. Spikiri) és un dels pesos pesats del kwaito, estil musical originari de Johannesburg.
La ciutat és un còctel d’allò local i allò altre global dels quals sorgeixen noves formes d’expressió urbana. La barreja d’identitats, molt present, impregna la música i la fa més rica i interessant que mai. Artistes de Dakar (Senegal), Lagos (Nigèria), Accra (Ghana), Jo-burg (Sud-àfrica), Luanda (Angola) o Ouagadougou (Burkina Faso) que proclamen que la música africana del s. XXI no té res a veure amb la idea de música tradicional, sinó que és contemporània, excitant i vibrant. Les seves creacions xoquen de cara amb els prejudicis i els estereotips a què està associat aquest enorme continent. I és que a Àfrica, continent castigat com pocs després de segles d’esclavitud, colonització i pobresa, urgeix la necessitat d’ensenyar al món qui són, i aquests artistes han aplegat el coratge per fer-ho: canten en les seves llengües maternes i transmeten a través de les lletres la seva pròpia visió del món. Perquè ja no volen ser ningú més (ni americans, ni anglesos, ni francesos), volen ser els seus propis referents. I ho estan aconseguint. Són conscients que ells són el canvi que volen veure. –TANIA ADAM
*Tania Adam és fundadora i editora de Radio Africa Magazine.
Sacredote representant el “kuduro” (cul dur) d’Angola.
Wanlov The Kubolor, ghanià d’origen romanès membre de Fokn Bois i exponent del so “Afro Gypsy”.
