Ja és com de la família. Don Letts, el paio que l’any zero del punk londinenc va arremolinar punks i rastes a l’entorn de gruixudes línies de baix –a còpia de punxar 7” de dub i roots reggae a l’únic plat que tenien al club Roxy–, fou també el primer director homenatjat a l’In-Edit, al 2007. Per aquestes pantalles han desfilat molts documentals que duen la seva signatura: Westway To The World (2000), sobre els seus vells amics The Clash, George Clinton: Tales of Dr. Funkenstein (2006), Franz Ferdinand: Rock It To Rio (2006), Soul Britannia (2007), Carnival! (2009) i el seu assaig coral Punk: Attitude (2005), film que en ocasió dels “40 anys de punk” el porta de nou a Barcelona per xerrar pels descosits en forma de master class. Tot seguit, ell mateix fa cinc cèntims d’algunes claus de la seva carrera.
AMB JIMMY CLIFF VA COMENÇAR TOT
Va ser després de veure la seva pel·lícula The Harder They Come quan vaig decidir que volia ser director. Vaig fer-me amb una súper-8 i vaig rodar The Punk Rock Movie (1978). El treball del qual estic més orgullós, però, és una ficció: Dancehall Queen. Va tenir un èxit enorme a Jamaica. Si li demanes a qualsevol jove del país quina és la seva pel·lícula preferida, segurament et dirà aquesta, però això és perquè The Harder They Come és molt antiga i els queda lluny. Tan sols el fet que algú les esmenti totes dues a la mateixa frase ja és tot un honor per a mi.
EL TOCADISCOS DEL ROXY
Andrew Czezowski va muntar el club The Roxy com a resposta a una escena emergent que ja tenia una banda sonora i actitud noves, però no tenia cap lloc on tocar. Andrew sabia quina reacció provocava la música que jo punxava a la meva botiga de roba, així que em va demanar que ho fes al seu local. El lloc i el moment perfectes, el període més excitant i inspirador de la meva vida. Com que encara no hi havia discos de punk anglès, a banda de MC5, Stooges, Ramones i New York Dolls (els discos amb què tots van aprendre a tocar), vaig començar a posar dub reggae. La droga més comuna a l’escena era l’speed, però quan sonaven els greus pesats de, per posar un cas, l’”Under Heavy Manners” de Prince Far-I, els porros corrien de mala manera. A la meva gent de Forest Hill els vaig parlar de la meva nova feina i que hi buscaven personal, i es van enfotre de mi. Però quan vaig aconseguir que s’hi apropessin una nit i van veure davant dels seus nassos aquell enorme mercat d’herba, en qüestió d’una setmana gairebé tot el personal duia rastes. Molts xavals punkis no sabien ni fer-se els porros, així que vam decidir vendre’n de ja fets a la barra mateix. Recordo perfectament el Shane MacGowan demanant “dues cerveses i un porro, si us plau… No, espera, millor dos porros i una cervesa”. L’intercanvi cultural era real i continu. The Clash hi va tocar l’1 de gener del 77. Jo no acabava d’entendre res del que deien, però l’energia era com rebre un cop de pala al cap. No volies ser un fan més, volies formar-ne part! Veure els Clash i els Sex Pistols damunt de l’escenari era com veure llançar un llumí encès en un magatzem pirotècnic.
ACTITUT I MOVIMENT
Westway to The World és un dels documentals dels quals estic més satisfet. Però Punk: Attitude segurament és el meu preferit perquè aborda el punk como a actitud i no com una punyetera cresta; el posa en context dins d’una dinàmica en constant evolució. Estava fart que molta gent el relegués a la condició d’anomalia de finals dels 70. El punk té una ascendència i un llegat, i en essència és una cosa en moviment. Mirar cap endavant, no cap enrere. Un cop entens això, és molt alliberador. Que tens una idea i hi creus de veritat? Sigues valent, fes la teva, peti qui peti. Vaig aprendre això fa molt de temps i em continua funcionant.
LA FESTA PUNK-REGGAE
El que m’està fent parar boig de tot això dels “40 anys de punk” és que ha fet que em revisés tot el material d’arxiu i m’he adonat que potser l’única història que encara no s’ha explicat és la festa punk-reggae. Tinc tant de material en súper-8 d’aquella època dels Pistols, els Clash i tota la primera tongada de grups punk com d’artistes reggae: Big Youth, Tappa Zukie, Prince Far-I… També metratge de quan John Lydon i jo vam acompanyar Richard Branson (de Virgin Records) a Kingston, quan aquest estava muntant el segell Front Line. En fi, que ara que he enllestit el documental Skinhead, he decidit que el meu proper projecte es dirà Two Seven’s Clash i serà una revisió del mite de la festa punk-reggae.
FER MÚSICA SENSE SABER TOCAR RES
L’única cosa de què em penedeixo en aquesta vida és no haver après a tocar cap instrument. I tot i axí, he fet música. El disc amb Keith Lavene [Steel Leg v the Electric Dread] va ser una mala experiència: ras i curt, van fer servir sense avisar-me unes proves de micro que jo havia fet al lavabo, tot assajant lletres. Del projecte Big Audio Dynamite sí que me’n sento orgullós. Barrejàvem línies de baix jamaicanes, beats hip hop de NY, música disco i rock, i a sobre ens va anar prou bé. A la nostra manera, també estàvem bastint ponts entre diverses comunitats. Això sempre sona molt bonic però no té per què ser un camí de roses: recordo molt bé com li llançaven ampolles a Grandmaster Flash quan va telonejar The Clash. I quan vaig moure fils per tal que col·laboressin The Clash i Lee Perry… no es van entendre. El meu somni va esdevenir un malson.
ÈXIT, QUIN ÈXIT?No em sento pas part de l’establishment perquè aquí em tens, amb allò just per viure i alçant projectes totalment pel meu compte. Faig pel·lícules, punxo, tinc un programa de ràdio de la BBC, tinc un Grammy a casa [per Westway to the World, 2003] i renom en segons quins cercles, però faig totes aquestes coses perquè m’he de guanyar la vida, no pas cercant la benedicció de la societat. Suposo que el fet de poder sobreviure fent una cosa que t’agrada et fa un “guanyador”. Si et fas ric, millor que millor, però malauradament no és el meu cas.
