Pel·lícules que descobreixen el món com un pentagrama sense fi
Darwin observa dues espècies animals cantaires. Imatge del documental “The Origins Of Music”.
Algun dia, algun festival de documentals musicals de Barcelona hauria de fer un cop de cap i programar una retrospectiva de pel·lícules sobre artistes, hi ha qui dirà que sobre penjats, que trastegen amb quatre fòtils que troben tirats per allà i en treuen música, hi ha qui dirà que soroll. Ben mirat, al Beefeater In-Edit ja hem passat uns quants docus d’aquesta mena. El millor de tots és, sense cap mena de dubte, Step Across The Border (Werner Penzel i Nicolas Humbert, 1990), el fabulós seguiment a Fred Frith en els seus viatges pel món caçant sons. O com el cric-cric d’una fregidora en un food-truck al Japó pot acoblar-se rítmicament amb el d’un reco-reco a Sao Paulo. Pura teoria del caos musical. Pur efecte papallona sonor.
Fred Frith i companyia somien sons a “Step Across The Border”.
També s’han pogut veure a l’In-Edit altres títols igualment reveladors sobre persones que senten música on altres només aprecien so ambient: Trimpin’: The Sound of Invention (Peter Esmonde, 2009), sobre Gerhard Trimpin i les seves habilitats de luthier que recicla materials de rebuig i els converteix en instruments. També Unità di Produzione Musicale (Tommaso Perfetti, Elvio Manuzzi i Pietro de Tilla, 2015), un experiment industrial que reconverteix músics de sessió preparadíssims en operaris amb mono d’una cadena de muntatge. I fins i tot Helicopter String Quartet (Frank Scheffer, 1995), el document audiovisual sobre aquell mític concert amb helicòpters que va imaginar i va posar en escena Karlheinz Stockhausen. Una altra cosa ja serien les pel·lis sobre músics que aconsegueixen que el que surt dels seus instruments semblin sorolls quotidians, com timbres, sirenes, brunzits… però això ho deixem per a un altre fascicle.
Tots aquests films estan units per un mateix fil de reflexió: Quina és la nostra percepció de la música? Què considerem que és música i què no? En quin moment la contaminació acústica passa a convertir-se en una expressió més agradable a l’oïda? Si la música és la selecció, repetició, combinació i harmonització de diferents sons, importa que procedeixin d’un instrument o poden sortir de qualsevol lloc? Tot el que ens envolta és música en potència? En acte? Guaita quina colzada aristotèlica aquí!
Com que la resposta a qualsevol d’aquestes preguntes (o a totes plegades) no és clara ni concloent ni és una, continuen apareixent títols que obren els mateixos interrogants i descobreixen il·luminats que contemplen el seu entorn com un enorme pentagrama. Alguns potser es queden en allò anecdòtic (o pitjor: en l’encarcarament acadèmic) perquè no tothom pensa la música i la no-música com David Toop.
Tanmateix, fins i tot als docus menys rodons (i potser per això finalment no programats per In-Edit), un es descobreix cavil·lant i sorprenent-se sobre els seus propis axiomes musicals. Tres obres com Soundhunters (Beryl Koltz, 2015), No Ideas But In Things – The Composer Alvin Lucier (Viola Rusche y Hauke harder, 2015) o The Reach of Resonance (Steve Elkins, 2010) exploren el vessant musical de tot allò que aparentment no en té.
Transmissió cultural cetàcia a “The Origins Of Music”. Les balenes aprenen cançons les unes de les altres i en modifiquen estrofes per impressionar possibles parelles.
Les tres pel·lícules d’enguany que sí que s’han colat a la programació són molt estupendes, per descomptat. La primera, l’obertament cientifista The Origins of Music (Shenny Madrigal, Daniel Arvizu i Andrea Spalletti, 2015), és una peça en què etnomusicòlegs, zoomusicòlegs, biomusicòlegs i molts altres senyors llestos que s’identifiquen amb paraules llargues acabades en “musicòleg” expliquen per què necessitem, com a espècie, la música i com desenvolupem les nostres capacitats sobre ella o amb ella.
La segona, Melody of Noise (Gita Gsell, 2016), és un film amb dos mèrits incalculables: ensenyar que tots aquests experiments músico-científico-recreatius són fascinants i molt entretinguts i, especialment, demostrar que el suís pot ser un poble divertit. També respon amb brevetat i punteria a la pregunta “Què és música?”: doncs allò que tu decideixis, segons el mad doctor rialler Bruno Spoerri (que bé que ens cau aquest paio!). Exemple pràctic: les crispetes que salten d’una olla són música? Doncs és clar. Posa-hi una guitarra del revés damunt (com fa Stefan Hauss) i ja veuràs.
I la tercera i, pel que fa al cas, la cirereta del pastís, Imagine Waking Up Tomorrow And All Music Has Disappeared (Stefan Schwietert, 2015), és un film que directament ens reeduca la mirada i l’oïda. Desensenyant a desaprendre. Què passaria si tots els suports i/o dispositius per emmagatzemar sons desapareguessin d’avui per demà? És més, i si ja no existissin ni les partitures ni tots els coneixements que hem anat acumulant sobre tocar i escoltar música? Caos! Anarquia! Harmagedon! Barbàrie! En realitat, és molt més buf que tot això. No en va, davant i darrere d’aquest docu hi ha el gran Bill Drummond. Com si fos una espècie d’Iker Jiménez musicòleg, l’ex-The KLF traça un mapa alternatiu (Secretisme! Lògies! Conspiranoia! Situacionisme!) dels sons del món (o dels voltants del seu poble, que per als seus propòsits vindria a ser el mateix). O una tabula rasa desbaratada en què els que fan música i els que l’escolten hem de començar a inventar-nos-ho tot des de zero de nou. –JOAN PONS
