Quatre mirades a la joventut que construeix la banda sonora de la nova Àfrica i l’Orient Mitjà
A la foto, Ahmed Ag Kaedi i Fatoumata Diawaran, dos dels músics protagonistes del documental “Mali Blues” (Lutz Gregor, 2016)
Va passar al setembre: un escriptor jordà va ser assassinat per compartir a facebook –compartir, no dibuixar– una caricatura en què un musulmà al llit amb dues hurís demana a Mahoma que li serveixi vi. L’assassinat, prèviament arrestat per les autoritats, es deia Nahed Hattar. Va sortir a la premsa. El que ve a continuació ho expliquen els protagonistes de quatre documentals, però no surt a la premsa. Mass Waleed Yassim és una música egípcia i aparenta amb prou feines vint anys. Ha fugit de casa per evitar un matrimoni de conveniència. Viu amb la seva amiga Perry Moataz, baixista. Vesteixen a la manera occidental i només demanen “tenir fortalesa per tolerar allò que ens pugui passar”. Fatoumata Diawaran és música també, una de les cantants més reputades de Mali. Torna a la seva aldea i canta davant de les seves veïnes una cançó contra l’ablació. Elles, les seves veïnes, l’han patida i l’han practicada a les seves filles, també presents, i li diuen “tu dius la veritat a la teva cançó, però (l’ablació) l’hem de practicar per reputació, perquè el nostre marit ens podria deixar”.
A l’Iran, dos músics van al corresponent departament religiós a registrar la seva banda d’electrònica. No poden dir-se “Espasa i Barba”. “Us esteu rient de les barbes?”, pregunta la funcionària. No poden fer servir l’anglès, no poden tenir una dona com a cantant solista, als dibuixos no pot sortir maquillada i ha de tapar-se una esquena masculina al descobert que apareix al cd del grup. “Però és d’home”, replica un d’ells, “No importa”, clou la funcionària. Donnia Massoud és la cantant de Kazamada, quartet format per un libanès, un jordà, un palestí i una egípcia, ella, que afirma que “a Occidente ens veuen com l’enemic perquè necessiten tenir enemics. És el seu problema, no el meu, el meu problema és la meva vida aquí”. Karem Adel Eissa, egipci també, raper, exclama “Doncs és clar que parlem de política, de quina altra cosa voleu que parlem a Egipte?”.
Homes i dones joves de l’Àfrica i de l’Orient Mitjà que no esperen que ningú els arregli la vida, perquè ho estan fent ells. Viuen ofegats per un Déu formatat per rancis intolerants. Tot i així, redefineixen la música dels seus països establint la seva pròpia tradició. Ho qüestionen tot. Són polítics. Fer música és fer política. D’entrada. En especial si ets dona. Les Primaveres Àrabs han estat una decepció. Ens ho expliquen els protagonistes de Fonko, Raving Iran, Yallah! Underground i Mali Blues, quatre documentals per mirar la nova Àfrica i el nou Orient Mitjà, on la música és acció directa. I si ets dona, perill i provocació. –LUIS HIDALGO
