UN DELS GRANS DOCUMENTALISTES DE LA CULTURA POPULAR NORD-AMERICANA / PER ROGER ROCA
Les dones d’una família mexicana preparen tacos a la cuina de casa. En un poble de Louisiana, maten un porc i el transformen en salsitxes. Un grup de gent es reuneix al voltant d’una barbacoa en un racó del Texas profund. Un famós director alemany de cinema es menja la seva pròpia sabata. Una dona riu amb ganes, se li veu la separació entre les dents. Algú es fa un fart de menjar all. Gairebé sempre sona música.
Totes les pel·lícules del documentalista Les Blank tenen una cosa en comú: estan plenes de vida. Són un constant anar i venir de gent lliurada a alguna cosa que els apassiona o que els defineix. I en aquestes pel·lícules hi ha música, perquè la música forma part de la vida dels protagonistes. És la música que canten mentre beuen, la que ballen a les festes, la que sona mentre treballen, mentre cuinen i mengen. En alguns casos, aquests protagonistes són músics. Però fins i tot aleshores, a les pel·lícules de Les Blank no hi ha música sense gent que l’escolti, que la balli, que la completi.
Beefeater In-Edit ret homenatge a un dels grans documentalistes de la cultura popular nord-americana, que, en el seu afany per explicar la vida de la gent, ens va ensenyar molt de la seva música: cajun, zydeco, polkes, corridos, blues… Són totes músiques perifèriques perquè a Les Blank sempre el van atreure els marges, les comunitats que vivien a la frontera física o cultural dels Estats Units.
Explicava la seva exmuller, Chris Simon, que Blank no es veia ell mateix com un documentalista, sinó com un director de cinema que feia pel·lícules sobre persones reals. I tot i això va ser un dels grans narradors audiovisuals del folklore nord-americà, un divulgador de primera magnitud. A través de les seves pel·lícules, s’arriba al cor de la comunitat mexicana de Texas (Chulas fronteras, 1976), s’entra fins a la cuina en la vida de la Louisiana criolla (Dry wood, 1973), es gaudeix en plenitud del Mardi Gras de Nueva Orleans (Always for pleasure, 1978). En ocasions, Les Blank fa molt més que mostrar-nos una cultura: el seu retrat del cantant i guitarrista texà Sam “Lightnin'” Hopkins, The blues accordin’ to Lightnin’ Hopkins (1968), va fixar per sempre més la manera de parlar de la figura del bluesman al cinema.
Les pel·lícules de Les Blank ens proporcionen una intimitat insòlita amb els seus protagonistes. Perquè quan filma, i això ho certifica fins i tot el director Werner Herzog, objecte de dos dels seus documentals (Werner Herzog eats his shoe, 1979 i Burden of dreams, 1982), Blank té el poder de fer-se invisible. Es guanya la confiança de la gent, busca el seu racó i observa. La vida succeeix davant d’una càmera que no reclama l’atenció de ningú i així la gent continua endavant amb les seves coses com qui res i Les Blank pot fixar-se en allò que li sembla realment important. Un comentari trivial fet mentre algú prepara el sopar, una discussió de parella, dos homes matant una serp per diversió a la via del tren, una nena que mira hipnotitzada l’home que toca l’acordió. Sona música. Ballarem a la teva salut, Les.
